En el marc del Cicle “Una panoràmica de la nova narrativa catalana del segle XXI” de l’Escola de Literatura de Terrassa (ELT) d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals (AAiJM), conversem amb Guillem Miralles, coordinador i entrevistador de les sessions. Amb una trajectòria vinculada a l’edició digital i al projecte Paper de vidre, Miralles explica què entenem per “nova narrativa”, per què és un bon moment per mirar-la amb perspectiva i què aporten Joan Todó, Núria Cadenes i Roser Cabré-Verdiell a aquesta panoràmica del present literari català.
—Per a qui no et conegui, com et definiries professionalment i quin ha estat el teu recorregut dins el món literari? Quin serà el teu paper en aquest cicle i què implica fer de coordinador i entrevistador?
El meu recorregut en el món literari va associat sobretot a l’experiència com a editor de Paper de vidre, que va néixer l’any 2002 com una de les primeres revistes culturals digitals en català, i que l’any 2014 es va transformar en un portal de contes literaris (coeditat amb l’escriptora Tina Vallès).
A partir de l’impuls de Paper de vidre, passo de ser un lector més a convertir-me en un agent actiu en aquest món literari català internàutic que troba una nova via d’expressió a principis d’aquest segle.
Als vint-i-vuit anys jo no tenia formació universitària vinculada a la literatura. Com a editor digital, vaig començar a construir una mirada pròpia a partir de descobertes atzaroses que em portaven d’una lectura a una altra, i alhora llegia articles de gent que en sabia molt per seguir el batec del món literari català.
Vaig tenir la sort de trobar grans companys de viatge: insignes i estimats socis i col·laboradors del projecte que han actuat com a generosos còmplices i consellers i que, en molts casos, han esdevingut amics.
Després, els últims sis anys, també he tingut la sort de participar en diferents jurats de premis literaris (Premi Anna Murià de Terrassa i Premi Mercè Rodoreda d’Òmnium Cultural) i he après molt dels meus companys en les deliberacions, compartint les diferents visions.
El meu paper en aquest cicle sorgeix a partir d’una invitació del Jordi Fernández, un d’aquests savis que m’he anat trobant pel camí. Va ser ell qui em va animar a pensar i coordinar aquest cicle, i li ho agraeixo molt, perquè és una oportunitat per ordenar les idees i conèixer més a fons l’obra d’aquests tres grans escriptors, i de poder-ho compartir amb totes les persones inscrites al curs.
Només li vaig posar una condició: jo no volia dissertar sol, perquè crec que hi ha persones molt més apropiades que jo per fer-ho, i li vaig proposar articular el curs a partir del diàleg amb els escriptors, que és una cosa que tant per via digital com presencial he practicat força i en la que em sento còmode.
El meu paper serà, doncs, d’intermediari, de facilitador entre l’obra dels convidats i els assistents. A partir de la meva mirada, i amb un cert coneixement de la seva obra, intentaré que els convidats expliquin diferents aspectes d’interès, que crec que poden il·luminar molt el títol que em va proposar el Jordi.
—Quan parlem de “nova narrativa catalana del segle XXI”, de què estem parlant? Quins trets la defineixen?
Aquesta pregunta és força complicada. Per posar límits al terreny de joc crec que d’entrada era recomanable determinar de quins autors volíem abordar l’obra. I vaig creure que podria ser una bona idea fixar-nos amb els escriptors que tenen tota o gairebé tota l’obra publicada en aquest segle. Això vol dir que serien autors nascuts a partir dels anys setanta del segle passat i abraçant també els nascuts a primers dels vuitanta.
Vaig decidir que els nascuts als anys noranta no els consideraríem, en primer lloc, perquè tenen poc obra publicada i, en segon lloc, perquè hauríem hagut de canviar l’adjectiu i dir-ne novíssima, i això ja ho havia fet un famós llibre publicat fa força anys i ara no era el moment.
L’adjectiu nova transmet la idea de fixar-nos amb uns autors que per ara potser no havien estat objecte de gaires cicles literaris, almenys a Els Amics de les Arts i Joventuts Musicals, i que per generació ja ha arribat l’hora de reconèixe’ls i diferenciar-los dels seus precedents, els que van publicar la major part de la seva obra als anys vuitanta i noranta del segle passat.
Però res és mai absolutament nou, tot ve d’una tradició encara que no en siguis ben bé conscient, i és bo que així sigui. Sempre hi ha més lligams del que sembla entre les diferents generacions d’escriptors.
—Per què creus que és pertinent fer ara una panoràmica d’aquest període?
És un bon moment perquè crec que els escriptors d’aquesta generació ja tenen molta obra publicada, han rebut reconeixements i podem mirar enrere amb una certa perspectiva i context, sobretot pel que fa a l’obra de la Núria i el Joan, que podem estar bastant d’acord que estan en un moment de maduresa o plenitud. La Roser és més jove, però ha publicat dues grans obres, que obren nous camins molt interessants.
—Quines tendències o temes destacaries de la narrativa catalana actual?
Crec que més que identificar moviments o tendències, actualment hi ha una gran varietat de temàtiques i estils, amb obres d’una gran qualitat, per part d’un ampli ventall d’escriptors.
Podríem dir que al costat de la preocupació pel retrocés en l’ús social de la llengua catalana, tenim una quantitat notable d’escriptors que escriuen en català que ens ofereixen obres per a tots els gustos, amb aprofundiment, coneixement, risc, ganes d’obrir camins, localitzacions diverses, amb referents ben variats.
Algú amb coneixement de causa em va dir fa poc que era un miracle tenint en compte el context social i polític. Val la pena estar atents i gaudir-ne, això segur, perquè la narrativa escrita per autors contemporanis, il·lumina i ofereix més eines per desxifrar el present que els discursos repetitius o estandarditzats que veiem i escoltem dia sí dia també als mitjans de comunicació o a les xarxes.
—Per què has escollit Joan Todó, Núria Cadenes i Roser Cabré-Verdiell per a aquest cicle? Què aporta cadascun d’ells a la comprensió del moment literari que vivim?
Estem molt contents de comptar amb aquests tres grans escriptors, és un luxe. Com ja he dit abans, hi ha molts grans escriptors actualment i particularment d’aquesta generació, per tant, podrien haver estat aquests o uns altres, però l’obra d’aquests tres permetrà obrir temes de conversa molt rics i variats.
El Joan ve a ser per a mi, com a editor digital, allò que els mestres en diuen un alumne predilecte. Ens coneixem des de fa molts anys, va ser un dels primers col·laboradors de Paper de vidre, és l’autor que hem publicat més, i és un goig haver pogut llegir la seva obra a mesura que l’ha escrit. No se m’acut un escriptor català actual que pugui escriure tan bé en tots els gèneres: poesia, assaig, contes, crítica, i novel·la.
La seva erudició no el condiciona a l’hora d’escriure ficció i assaig amb claredat, això es pot veure molt bé al seu llibre multipremiat La verda és porta (Godall Edicions). La seva obra ofereix una mirada àmplia al món actual des de les arrels ebrenques.
La Roser Cabré és una descoberta recent, de fa uns quants anys, perquè també la seva obra és recent, i és com un espetec enlluernador, pur joc i xoc, et sacseja i et fa gaudir. La importància dels llocs i el territori, reals o imaginaris, i com influeixen en el comportament de les persones, diferents espècies d’espais que diria Georges Perec.
També la mirada al món des de la feminitat o la maternitat, esbudellant les relacions familiars i de parella, amb la importància del llenguatge, com a experiment i descoberta, reveladora de missatges. Una obra radical i innovadora.
En el cas de la Núria Cadenes cal destacar l’esclat impressionant de la seva obra els últims set anys. Des de 2018 que publica Secundaris (Comanegra) fins al 2025, en què es publica Qui salva una vida (Proa Edicions), hi ha sis obres d’una qualitat altíssima, amb diversitat de temàtiques. Abans de 2018 era una escriptora amb una obra molt interessant, però és com si s’hagués anat preparant a fons, llegint, escrivint i experimentant per produir aquest esclat.
Una obra que batega a cada frase, amb una llengua molt treballada i viva, ben polida, amb unes estructures complexes i molt ben pensades i executades. I que tant es fixa en personatges anònims com en grans noms de la història, catalana i universal, sempre a punt per denunciar els abusos del poder i posar-se al costat de la lluita de causes amb humanitat.
—Com s’estructurarà cada sessió? Quina serà la dinàmica de la conversa?
La idea és portar un guió preparat, amb propostes, preguntes i idees apuntades a partir de la lectura de les seves obres, que ajudin a establir un diàleg amb els convidats, però jo no prepararé les sessions amb ells prèviament, per tant, les sessions també s’aniran desenvolupant a partir de les seves intervencions, que també marcaran els camins que transitarem. Entre l’ordre i l’aventura, que diuen els Mishima.
—Quin paper tindrà el públic?
Després d’una primera part de diàleg entre l’entrevistador i el convidat, a partir d’un cert moment, el públic podrà intervenir i opinar, formulant idees o preguntant, a partir del que s’hagi dit abans o obrint temes nous. També es pot escoltar i prou, cadascú pot escollir el seu paper, i tots són vàlids.
—Cal haver llegit prèviament alguna obra per seguir bé el cicle?
No és obligatori ni imprescindible haver-ho fet, però sí que haver llegit alguns llibres dels convidats pot ajudar a interpretar millor el que es digui a les sessions.
Com a mínim, una obra de cadascú, estaria bé llegir-la. Jo recomanaria començar pel final en el cas de la Núria Cadenes i el Joan Todó, llegint els seus últims llibres publicats, Qui salva una vida (Proa Edicions, 2025, Premi Proa) en el cas de la Núria, i La dolçor de viure (Labreu Edicions, 2025, Premi Ciutat de Barcelona de Literatura catalana) en el cas del Joan.
Són llibres molt bons, i són una porta d’entrada excel·lent a l’obra d’aquests escriptors, i a partir d’aquí es pot anar aprofundint lliurement amb noves lectures.
En el cas de la Roser, es pot escollir qualsevol dels dos llibres publicats fins ara, AIOUA (Males herbes, 2022, Premi Finestres de narrativa en català) o Que morin els fills dels altres (Males herbes, 2025).
També enviarem als inscrits al curs alguns contes publicats en revistes digitals per part dels tres, per proposar lectures curtes abans de les sessions.
—A quin perfil de públic creus que pot interessar especialment aquest cicle?
És un curs obert a tothom que sigui lector i que segueixi mínimament les tendències de la literatura catalana recent. No cal ser-ne un expert.
Al curs, més que formular grans teories, la idea és esbossar propostes i idees, dibuixar camins, plantejar preguntes, compartir dubtes, tot allò que ens ajudi a parlar de l’obra dels tres convidats contestant alhora al títol del curs.
Per tant, també estarà bé connectar l’obra d’aquests tres autors amb altres autors contemporanis catalans, i amb la tradició.
—Si haguessis de convèncer algú que dubta si apuntar-s’hi, què li diries?
Li diria que ens ho passarem molt bé i que només amb tres sessions tractarem moltes temàtiques diverses a partir del que es proposa a l’obra dels tres autors. Aprendrem moltes coses en poc temps. I la idea és que sigui dinàmic i viu.
