Per descobrir amb més profunditat què significa la “salut creativa” i com aquest taller pot ajudar-nos a desenvolupar la nostra imaginació a través de la construcció artística, hem parlat amb Jordi Colobrans (walabrandt.com), artista i formador del nou “Taller de Salut Creativa” que organitzem a partir del dilluns 6 d’octubre a Amics de les Arts i Joventuts Musicals.
En aquesta entrevista ens explica les idees que hi ha al darrere de la seva proposta i què poden esperar les persones que hi participin.
PUNT DE PARTIDA PERSONAL I ARTÍSTIC
—Jordi, al teu web expliques que la teva obra gira entorn de l’“arqueologia imaginària”. Què vol dir exactament i com connecta amb el que farem al “Taller de Salut Creativa”?
Si, el terme Arqueologia Imaginària de Walabrandt és un concepte que descriu la majoria de les obres que faig des del Laboratori de Creativitat. Aquestes obres tenen un principi o un regust sovint inspirat en les troballes arqueològiques i, a partir d’aquí, hi poso imaginació per convertir-ho en obres diferents i, sovint, conceptuals, per poder veure i tocar allò que l’arqueologia no em pot ensenyar i la curiositat em demana. Per inspirar-me en les construccions jugo amb tres escenaris temporals: Rupestria (Primitivisme i megalitisme), Antiqua (Antiguitat clàssica i temps mítics) i Medievalia (Fantasies medievals).
El Taller de Salut Creativa està pensat per estimular la imaginació, el disseny, la creativitat i l’enginy. Els escenaris temporals i els estils walabrànics proporcionen exemples i propostes ja fetes, construïdes, i visualitzades perquè, després, al taller, cada participant escolleixi allò que més s’adapta al seu tarannà.
L’Arqueologia ImaginÀria planteja l’existència de mons i estils constructius diferents que tenen una associació amb elements com el foc, la terra, el vent, l’aigua i una connexió amb diferents emocions. Arcòsnia, per exemple, és un estil constructiu que recorda les arcades gòtiques, però també el triangle i el foc, i deixa sensació de moviment, tensió i elevació. Construir fent i jugant amb les arcòsnies és com construir fogueres. I el “fum” són les ombres que projecten a la paret quan les il·lumines amb uns focus. Per tant, quan practiquem amb els diferents estils i escenaris no només estem fent formes sinó connectant les formes amb històries i aquestes històries amb emocions i sentiments, i amb fenòmens de la naturalesa.
Per mi, aproximar-se a la creativitat a través de la salut és triple exercici manual, mental i emocional. Si, en el moment de construir, de crear, pensem en què pot significar i implicar el que estem fent, a més a més del que construir, llavors, estem treballant el significat i el sentit del fet creatiu i, de retruc, la nostra identitat. L’art pot tenir un poder transformador. Si estem fent parets flexibles, per exemple, podem pensar: com ens ajuda treballar amb parets a reflexionar sobre la flexibilitat que mostrem (o no) al món que ens envolta o amb nosaltres mateixos? Sóc flexible com aquest mur que s’adapta a les circumstancies? Sóc angulós o circular?
En altres paraules, quan anem a un gimnàs fem exercici físic, però, quan anem a un taller de salut creativa, fem exercicis de creativitat. La societat industrial va impulsar els gimnasos perquè necessitava gent sana amb salut física per treballar a les fàbriques. En les societats creatives, en canvi, a més a més de salut física necessitem salut creativa per treballar en feines creatives d’alt valor afegit… o per gaudir descobrint les pròpies habilitats creatives que anem despertant a mesura que anem construint.
—Com vas descobrir aquesta manera de treballar amb la construcció i l’escultura?
—De petit vaig jugar amb jocs d’assemblar blocs de peces. Llavors tenim l’Exin Castillos, el TENTE i el Mecano. Després vaig jugar a construir castells amb els meus fills quan eren petits i a fer naus gal·làctiques amb les col.leccions del LEGO. Però, quan va arribar la pandèmia, vaig recuperar els jocs de peces de l’Exin Castillos per construir castells-talismans i defensar-me simbòlicament de la COVID-19 (sóc antropòleg i no puc evitar fer aquestes coses rituals, jajajaja). Això va obrir la tercera etapa de construcció en la que em trobo actualment, una etapa orientada pel desig de crear cultures i objectes arqueològics imaginaris.
Quan va acabar la pandèmia havia comprat moltes peces en el mercat de segona mà i, després, a un fabricant que encara les fa, NG Castells, i vaig decidir que cada nova construcció que fes hauria de ser necessàriament diferent de l’anterior. Això era un repte d’innovació. I li vaig posar un nom: Laboratori de Creativitat, i ho vaig convertit en un projecte, el de Walabrandt (que es el nom que faig servir en un fòrum que tenim de persones que fem obres amb les peces del joc original de l’Exin Castillos).
La condició que em vaig imposar en el Laboratori de Creativitat va ser que cada nova obra fos disruptiva respecte l’anterior. L’efecte d’aquesta decisió va establir les condicions per un projecte obert que ha contribuït a desenvolupar estils diferents. Actualment tinc 15 estils identificats, els tres escenaris temporals identificats, i diferents sèries que he anat desenvolupant per donar eixos temàtics a les diferents exposicions que vaig fent.
D’aquesta manera de construir assemblant peces sobre d’una taula (o al terra) en vaig dir Arquitectura de Taula, però, com que, no només feia edificis sinó que sovint convertia els edificis en escultures i deixaven de ser edificis, vaig afegir un segon concepte per descriure el que feia: Escultura de Taula.
De sobte tenia un marc conceptual per situar i explicar el que feia, un art que s’elaborava peça a peça, que era efímer, reutilitzable i que, per tant, es prestava a crear, a observar la creació, a documentar-la i reflexionar sobre ella, i a destruir-la al cap d’un temps per tornar a començar el cicle de fer i desfer.
Com que de tot això en feia reflexió i aprenia vaig començar a parlar de processos creatius. Primer, orientats a descobrir estils constructius diferents que em permetessin crear mons que em sorprenguessin a mi mateix. I, més endavant, a pensar en “què més deien aquests mons?”, “Què explicaven aquelles maneres de construir?” Aquí és on vaig començar a fer la connexió amb el tema de la salut creativa i el llenguatge de les emocions.
EL CONCEPTE DE “SALUT CREATIVA”
—Al taller parles de “salut creativa”. Què vol dir aquest concepte i per què la creativitat pot ser una font de benestar?
—Hi ha tota una literatura i una oferta artístico-terapèutica que vincula l’art i la teràpia. En diuen ArtTeràpia. Però jo no sóc psicòleg, sóc antropòleg, sociòleg i músic i, ara, també cada vegada més artista. Jo no faig teràpia. Jo estudio les cultures i les societats. La innovació en la manera de construir usant un determinat repertori de peces, a mi, em permet plantejar cultures materials imaginàries on viuen comunitats i persones que tenen necessitats diferents a les de la nostra societat digital.
Però, com que el disseny, la creativitat, la innovació i la transformació són els estàndards de les societats creatives, vaig pensar que el concepte de Salut Creativa era més escaient que el de Construccions Terapèutiques. Jo no curo, jo ajudo a pensar diferent i ajudo a que la gent descobreixi que imaginar i construir contribueix a construir i a imaginar. Una cosa alimenta l’altra. Llavors, la Salut Creativa, resulta que és un estat de la ment, un estat d’alerta continua per descobrir quina és la següent diferència que ens podem empescar. I jo crec que això ajuda a descobrir que tothom pot ser molt més creatiu del que s’imagina, a confiar en la pròpia creativitat perquè ens ens faci companyia en el dia a dia.
La Salut Creativa, doncs, és una manera de percebre el món en clau enginyosa, original, lateral o fora de la capsa. Mires una cosa, però, en veus altres de diferents. Potser són coses que estan allí però hi podrien ser. L’estat de Salut Creativa és precisament això, la predisposició a que la creativitat flueixi. Els Tallers de Salut Creativa, doncs, persegueixen aquest moment, ajuden a conrear la imaginació. I ho fem fent servir un repertori limitat de peces, bàsicament 12 que, agafades d’una en una, formen obres individuals o col.lectives de varis centenars o milers de peces. Al final de la construcció, recordar la distància que hi ha entre posar la primera peça i la darrera sempre és una sorpresa.
Un cop fetes, i com que sabem que les haurem de destruir per fer-ne de diferents, les fotografiem. I aquí afegim un segon art, el de la fotografia de les obres on juguem amb la llum, les ombres, la perspectiva i l’enquadrament… i la història que vol explicar la fotografia.
—En quina mesura construir, muntar i desmuntar peces pot tenir un efecte terapèutic o emocional?
—Hi ha gent que no té paciència per construir. D’altres, quan s’hi posen, queden posseïts per una fal·lera d’acabar. I, quan acaben, desperten. El temps ha passat i no se n’han adonat. És com la màgia.
Muntar i desmuntar amb peces de blocs que s’assemblen és fàcil i és ràpid. Els resultats són molt immediats i, per tant, la gratificació es veu en poc temps. Però s’ha de tenir una mica de paciència, constància i una certa tolerància a la frustració. Per exemple, has fet una peça tant i tant atrevida que, al final, s’ha esfondrat. Quina cara hi posem? Hem de cridar, de plorar, ens hem de contenir? Hem de riure i tornar a aixecar la peça com si hagués estat una broma? Torna a començar.
Construir una obra peça a peça és, en realitat, una meditació. Peça a peça, segon a segon, amb moments de pausa i amb moments de d’activitat… és com la vida mateixa. Construir peça a peça és una metàfora del que fem. Caminem pas a pas, vivim dia a dia, treballem hora rere hora i, al final, hem arribat a un lloc, ens hem fet grans, hem acabat una feina, o hem acabat de fer l’obra que ens ocupava.
Quan construïm no només estem pendents de les peces, també pensem en nosaltres, en els demés i en les coses que tenim al cap. La intimitat en la construcció i la monotonia del construir peça a peça en determinats moments és un bon moment per recordar allò que ens balla pel cap i reflexionar-hi comparant-ho amb el que estem fent. Segur que aquesta peça ha d’anar aquí? És la peça d’una construcció o del disseny de la meva vida?
A partir d’aquí ja venen els estils constructius. Cada estil planteja una manera de tractar les peces per obtenir determinades formes. Unes construccions són plàcides, altres són toves, altres estan en tensió i volen explotar, estan en risc que el conjunt es malmeti. Aquests principis implícits en la manera de construir tenen una influència sobre nosaltres a través de com fem anar les mans i l’enginy. Si tensem, pressionem i fem patir les peces, no estem fent empatia amb el patiment de tot allò que no són peces?, estem prenent les decisions correctes?, és aquesta la manera de construir… la vida? Els jocs de construcció ens ajuden a pensar analògicament. Les obres que fem poden ser una metàfora de nosaltres mateixos. Podem anar a corregir les obres que fem mentre construïm igual que decidim com encaixar millor les peces de la vida?
LA RELACIÓ ENTRE CONSTRUCCIÓ I EMOCIONS
—Quan juguem a construir, què passa dins nostre en l’àmbit emocional?
—Si parlem de jugar, estem parlant de jugar com adults. Podem pensar que juguem, o que ens entrenem per desenvolupar la nostra salut creativa, o podem pensar en fer art (efímer, reutilitzable, simbòlic, conceptual, per exemple). En cada registre tindrem una introspecció diferent. Serà una experiència lúdica, de disseny i enginy, o sobre qualsevol missatge artístic que se’ns hagi ocorregut abans, durant o després de l’experiència constructiva.
Al Taller de Salut Creativa admet els tres escenaris. S’hi pot venir a jugar i a reviure els jocs de construcció de la infància donant-li una orientació de joc més seriós o adult o més dimensió. Es pot connectar amb la sintonia de la Salut Creativa i desenvolupar els talents, habilitats i competències que s’exigeixen a les classes creatives en l’economia del coneixement. I es pot lligar amb el món de l’art com a inspiració, denuncia, crítica, activitat o el que cada un hi vulgui treballar. Les peces estan allí per a ser usades de manera personal. El programa del curs proporciona un punt de partida, però cada participant en pot fer un ús diferent.
—Creus que l’acte de muntar i desmuntar ens ajuda a gestionar emocions com la frustració, la sorpresa o l’alegria?
—Sens dubte. En tota construcció hi ha tres moments. L’abans que és el territori de les expectatives, de la imaginació, del projecte, del disseny. El durant que és quan el cos entra en contacte amb les peces i les organitza i endreça per fer la construcció i on passen coses com haver de desmuntar una cosa per solucionar-ne una altre, o refer allò que s’ha desfet per accident. I el després, que és el moment de la contemplació, la celebració, la satisfacció o l’autocrítica i la reflexió sobre els resultats. I és el moment de la documentació (fotografia i narrativa).
En cada una d’aquestes etapes passen moltes coses pel cap, les mans i pel cos. Coses que pensem i coses que sentim. Les emocions van i venen mentre estem entretinguts en una construcció. Una obra que ha costat d’acabar-se ha generat, primer, un patiment i, després, una alegria que compensa amb escreix el patiment anterior.
—Quin paper hi té la imaginació en aquest procés?
—El desenvolupament de la imaginació és troba en l’origen i el final del treball que es fa en els Tallers de Salut Creativa. El mètode de construcció basat en l’assemblatge de peces, la decisió de limitar el repertori de tipus de peces per construir, el límit de temps de cada sessió, els escenaris i les sèries inspiradores com a teló de fons, així com els estils constructius i les maneres de construir, són condicions físiques i mentals per provocar més i més imaginació en les persones.
El conreu de la imaginació és l’objectiu d’aquests tallers. Estan dissenyats per estimular el creixement de la imaginació.
DESENVOLUPAMENT DE LA CREATIVITAT
—Molta gent pensa que “no és creativa”. El taller parteix de la idea que tothom en té, de creativitat. Com ajudes els participants a reconnectar amb aquest potencial?
—Hi ha moltíssima gent que pensa que “no és creativa”. I, de vegades, costa d’entendre. Qui ha dit a la gent que no es creativa? La creativitat és intrínseca a l’ésser humà. Pel sol fet d’obrir els ulls, de tocar, de mirar, d’ensumar, de tastar, ja estem interpretant els fenòmens que percebem. Això ja és creativitat. El món és com és però nosaltres l’interpretem tenint en compte els nostres valors, normes i concepcions que hem après de petits amb la família i les institucions escolars, al carrer, als llibres i als mitjans de comunicació. Vivim en un món físic però socialment i cultural construït o interpretat. Això és un acte d’imaginació. Quan interpretem ja estem imaginant. Imaginem coses que són i coses que no són. Vivim imaginant.
Si mirem els núvols durant uns instants no podrem evitar acabar veient formes allí on, en rigor, només hi ha vapors d’aigua. La imaginació sempre està activa perquè no podem deixar d’interpretar.
Els participants del taller de seguida se n’adonen dels falsos prejudicis que tenien sobre la seva “absència d’imaginació”. Els que pensaven això, en poc temps aprenen que la imaginació no és un bé escàs sinó molt i molt abundant. Estem envoltats d’experiències i vivim en una realitat socialment construïda feta a base imaginació. Sense imaginació no podríem funcionar perquè no podríem interpretar les experiències i res no tindria sentit (o tot tindria el mateix sentit perquè, sense imaginació, les coses sempre serien el que són, no el que pensem que són). La imaginació ens fa diferents en la nostra manera de pensar. És impossible deixar d’imaginar.
—Com es viu el pas de fer una construcció personal a compartir-la amb els altres?
—Això és una experiència molt interessant. Una construcció pot ser una tasca bàsicament solitària, o solitària per, després, fusionar-la amb els resultats dels altres i ser compartida, o directament compartida des dels inicis. Això depèn de cada un i de l’evolució del grup. Hi ha gent que li agrada dedicar-se només a lo seu. Altres que disfruten fent parts que després formaran una obra més gran que serà més que la suma de les parts. I, altres, sobretot en equips molt cohesionats, que la gent coopera per fer una construcció col·lectiva. En el Taller de Salut Creativa ho provarem tot i així sabrem què ens funciona millor.
I, qualsevol hibridació serà benvinguda. Per exemple: I si la cosa es presta a fer rotació de construccions? És a dir, i si un dia provem i cada 10 o 15 minuts li passem la nostra obra al del costat perquè la continuï? De qui serà l’obra final?
LA DIMENSIÓ ARTÍSTICA I SIMBÒLICA
—El taller no només busca crear objectes bonics, sinó donar-los un valor simbòlic. Pots posar algun exemple de com una construcció pot esdevenir un reflex del que sentim o pensem?
—Sí, efectivament, les coses són boniques o lletges en funció del gust de qui les interpreta. Però, les obres poden tenir una narrativa associada. De fet, si tenen aquesta narrativa, sembla que siguin més obres que les que deixen la història per l’espectador o ni la plantegen. Una cosa és l’objecte visible i, una altre, els invisibles que l’envolten. Aquests invisibles són les històries.
Al principi parlava de la meva tercera època i dels meus primers castells-talismà contra la COVID-19 com a una reacció màgico-simbòlica a una amenaça vírica real. A mesura que la por s’escampava per la consciència col·lectiva, cada vegada anava fent més muralles, més torres i més altes fins que va ocupar tota la taula del menjador i el castell arribava al sostre.
El primer castell que vaig fer post-COVID-19 el vaig anomenar el “Castell dels éssers alats”. La seva gràcia era que la muralla ja no era exterior, sinó interior. El perill venia d’un avenc imaginari que hi havia al centre del castell. Tot el castell s’havia construït al voltant d’aquest avenc per impedir que els monstres que l’habitaven en sortissin. Seguia sent un castell però l’enemic era interior, era les pors d’un mateix. Aquests castell estava habitat per uns éssers que hi arribaven volant. No tenia portes, tenia finestres. Per què li feien falta portes si no entraven ni sortíem de casa, només miràvem per la finestra? Era, doncs, un castell que seguia l’estela de la pandèmia i de la por. Però tenia el seu moment i la seva raó de ser.
Un altre exemple son la sèrie de les Rupèstries. Les Rupèstries són obres inspirades en les pintures rupestres de l’art llevantí. Jo havia estat investigant les pintures neolítiques de la Serra del Segura. Està fascinat pels jaciment però no en tenia prou en veure-les, volia tocar-les, les volia en tres dimensions. D’aquí va sortir la idea de convertir les pintures rupestres en ídols i tòtems, en bruixots i ballarines. L’art em va ajudar a anar més enllà de l’arqueologia. Amb l’art tenia les meves pintures rupestres vivents.
INFORMACIÓ PRÀCTICA I MOTIVACIÓ FINAL
—Quin tipus de persones poden trobar-se còmodes al taller? És per a tothom?
—Per aquest taller jo he pensat bàsicament en persones adultes que vulguin conrear una mica més la seva imaginació o, simplement, divertir-se creant coses insòlites i descobrint fins a on poden arribar. És un taller per compartir el que he après durant els darrers cinc anys construint formes assemblant peces. Si venen nens farem un grup amb ells. Però quan vaig proposar el taller de Salut Creativa jo pensava en gent adulta.
—Què diries a algú que dubta si apuntar-se perquè creu que “no en sabrà” o que això “no és per a ell/ella”?
Que el Taller està dissenyat perquè tothom pugui començar des de les bases i anar avançant progressivament. El que fem no és difícil de fer. Són tècniques senzilles a l’abast de tothom. Els diria que vinguin un dia i que ho provin.
