Pensar l’humanisme i el posthumanisme comporta necessàriament fer un exercici de reflexió autocrítica sobre qui pensem que som com a humans i quin lloc creiem ocupar en el planeta que compartim amb molts altres éssers. El que hem anomenat l’aposta humanista vindria a ser la confiança que, en determinats moments històrics, sobretot a l’Occident d’origen greco-romà, s’ha dipositat en la raó humana, en la capacitat tècnica i racional, per interpretar i (im)posar un ordre al món i fer front a la contingència que ens desborda i ens fa vulnerables.

El posthumanisme s’ha d’entendre com un intent de superar visions pròpies de l’humanisme tradicional que no semblen adequades per l’època actual, com pot ser la mateixa manera d’entendre’ns com a humans. El posthumanisme comporta deconstruir-repensar la condició humana amb totes les derivades epistemològiques i ontològiques que això té La perspectiva fonamental que cal canviar passa per desdibuixar l’antropocentrisme i deixar de pensar-nos com a éssers autònoms per començar a pensar-nos –i a actuar- com a éssers imbricats en un sistema de relacions. Som assemblatges i éssers afectats per múltiples i variades relacions.