Aquest divendres 23 de maig i dissabte 24, la Sala Joaquim Cardellach d’Amics de les Arts acollirà Erosería, un espectacle performàtic que neix de la col·laboració entre Marc Baltà i Andrea Ceballos, amb música en directe d’Alexandra Alexieva.

Erosería no és un espectacle convencional, ni tampoc una resposta tancada: és una experiència escènica que investiga el desig com a força vital, com a impuls que neix, es transforma i sovint es reprimeix.

Amb una proposta que barreja cos, veu i paraula, Baltà i Ceballos ens conviden a transitar per un espai de reflexió íntima i col·lectiva, on el vers i la prosa esdevenen eines de resistència i alliberament.

Hem parlat amb Marc Baltà per conèixer de prop el procés creatiu, els interrogants que planteja Erosería i com es viu des de dins un espectacle que convida a qüestionar, sentir i deixar-se portar.

—Com va néixer la idea d’explorar el desig a escena?

Crec que no m’equivoco si ubico l’inici de tota aquesta exploració en les nostres experiències personals i les grans incògnites que han sorgit d’aquestes.

Podem categoritzar el desig? És acurat etiquetar-lo sota adjectius tan genèrics com bo o dolent? S’ha de castigar? Tot plegat ens va obligar a buscar referents per tal de comprendre on ens estàvem endinsant.

—Quin paper ha tingut la teva formació en arts escèniques en aquest projecte?

La investigació de la peça ha estat purament interdisciplinària. Ens hem nodrit de les nostres respectives carreres per tal d’entendre el desig des de diferents prismes, com ara la literatura, la psicologia i la filosofia.

Com a actor, tenia clar que la materialització de tanta teoria havia de passar per l’exploració escènica, creant un espai on acompanyar-nos a nosaltres mateixes a redescobrir què és el desig, lluny de les conviccions i limitacions que ens ofereixen la història i la religió.

—Com ha estat treballar amb l’Andrea i l’Alexandra en aquest procés creatiu?

Iniciar un projecte com aquest del no-res no és una tasca gens fàcil. Sovint et toca conviure amb el dubte constant, la por i un sentiment d’impostor molt grans. Així i tot, també hi conviuen la il·lusió, l’eufòria i les ganes de compartir les teves petites troballes amb el món.

Treballar amb l’Andrea i l’Alexandra ha estat un gust. La nostra sinergia de treball funciona, en gran part, per la profunda admiració i respecte que ens tenim les unes a les altres.  

—Quin repte t’ha suposat fer una peça tan íntima i reflexiva com Erosería?

Escriure una peça poètic-escènica que parla del buit que se sent quan un està desconnectat del desig propi, sobretot quan no ha fet un procés d’autoconeixement exhaustiu, és un repte en si mateix. És bonic, però, saber que mai ho hem viscut com a tal, sinó com a un regal i una oportunitat de treballar plegades.

Personalment, com a actor, director escènic i dramaturg de l’espectacle, crec que el repte més gran ha estat crear i desenvolupar una peça que conté una càrrega dramàtica alta, amb un equip que no ha treballat abans amb codis teatrals. 

—Com definiries el desig després d’haver-lo investigat tan a fons?

Investigar el desig ha suposat obrir més portes de les que ens imaginàvem. El que sí que tenim clar és que el desig s’ha d’experimentar a la pròpia carn, d’una forma vivencial i no tant des de la teòrica.

Sempre hem dit que aquesta peça no és ni una sentència, ni una resposta. Tanmateix, adient citar-nos a nosaltres mateixes per mirar de respondre això: «El desig és com una llum en una nit fosca, que ens ajuda a trobar el camí» i, alhora, «una eina de resistència i de profunda connexió amb un mateix».

—Quin espai ocupa la música dins l’espectacle?

L’espectacle narra el viatge d’exploració personal de l’individu des de la reinterpretació dels personatges clàssics Eros i Psique (Marc i Andrea). Per tant, l’Alexandra és Eó, déu grec del temps i de l’eternitat.

La música esdevé el mecanisme escènic que, a mode de brúixola, ajuda als personatges trobar la pulsió que els connecta a la vida, a encarar-se a les seves pors, i a abraçar la buidor i els deserts que els habiten.

—Què t’ha sorprès o transformat personalment durant el procés de creació?

He quedat francament sorprès amb l’agilitat i la naturalitat amb què hem estat capaços de traduir tot allò que sobrevolava el món de les idees, i que hem estat capaços d’adaptar a un llenguatge concret, per tal de materialitzar-los en una peça amb sentit i coherència.

Sovint se sol romantitzar, quan en realitat, és un moment complex i ple d’incertesa. És per això que estic agraït que hagi estat tan orgànic i plaent.

—Per què defineixes Erosería com un “work in progress”?

La peça segueix plenament viva i subjecte a canviar radicalment si així ho requerís. L’entenem com l’inici d’una exploració molt més profunda. Idealment, aquesta serà la primera aproximació a quelcom més complet i/o treballat.

Malauradament, viure de l’art, la recerca i del procés creatiu constant, és només a l’abast d’unes poques. Tanmateix, no tenim por de tornar-nos a llançar penya-segat enllà i mirar a l’abisme als ulls. De fet, ho desitgem (mai millor dit).

—Quina reacció espereu despertar en el públic?

En realitat, no tenim una expectativa concreta pel que fa a la resposta del públic, cosa que trobo francament sana. El que sí que desitgem és que totes aquelles persones que vinguin a veure l’espectacle, se sentin acollides amb el mateix caliu que nosaltres les hem rebut a elles i els seus desitjos. Al cap i a la fi, Erosería ve a significar «lloc on habita el desig». 

—Què vindrà després d’aquest “inici” que heu teixit amb Erosería?

Tant de bo ens dugui moltes alegries, però això només ho sap l’Univers! Tanmateix, el que sí que tenim clar és la nostra voluntat i convicció de continuar explorant, creant i somiant per poder continuar oferint un espai de reflexió i d’exploració, tant per nosaltres, com per al públic.

_____

‼️ Informació important per a les persones que hi vulguin assistir.