El passat diumenge 1 d’octubre en va deixar el nostre consoci, primer president de Joventuts Musicals de Terrassa, Màrius Samarra (1925-2017), que havia ocupat també els càrrec de vocal i vicepresident a la Junta d’Amics de les Arts, abans i després de la fusió amb Joventuts Musicals que va promoure.

En la cerimònia de comiat celebrada aquest matí, Adela Farré, ex-presidenta de l’entitat, ha recordat i glossat el compromís de Màrius Samarra amb la cultura. Compartim aquí les seves paraules com a recordatori i homenatge a una figura clau de la nostra entitat.

Per més esforç que es faci, el record que guardem d’un home que hem admirat i que va merèixer el nostre afecte, és sempre una visió parcial, subjectiva; un retrat que inclou trets que vosaltres, els seus familiars, els seus amics, els companys de moltes aventures culturals i cíviques potser no reconeixereu, o que us semblaran molt pobres per parlar d’una vida intensa i apassionada, com la d’en Màrius Samarra.

Però aquestes paraules meves, apressades i emocionades, no són res més que un humil homenatge —el primer de molts que caldrà fer-li— a un home compromès amb la cultura, compromès amb el seu país, compromès amb la idea que el diàleg i el debat de les idees, sense renunciar mai a les pròpies conviccions, és l’únic camí per a la convivència pacífica i constructiva.

Vaig conèixer en Màrius fa més de 35 anys. La nostra primera conversa llarga, de les moltes que hem mantingut, va ser al seu despatx de director del Centre Cultural. Vam parlar, com no podia ser d’altra manera, de la història d’Amics de les Arts —entitat de la qual va fer-se soci a mitjan anys 40—, del naixement de Joventuts Musicals a Terrassa —de la que va ser fundador, el 1953—, de la fusió de les dues entitats, el 1966, que ell va promoure discretament, fent que la suma de solera i joventut produís una descàrrega d’energia cultural i artística de la que avui encara en gaudim els fruits.

En moltes de les nostres converses, el Màrius em va parlar de la Penya dels Ximples, de les seves cantades nocturnes, on ell tenia una “piece de force”, l’ària Maitetxu, de la sarsuela El Caserio, que va deixar gravada en un disc de la colla. De vegades em deia “ara la gent ja no canta” i m’ho deia amb tristor, perquè ell entenia que quan cantes et fas teva la música, t’apropies de la cultura, et converteixes en artista i t’estimes encara més l’art dels millors creadors i intèrprets.

Màrius va ser una gran promotor de la música i de la cultura, perquè la seva formació, el seu tarannà o les circumstàncies de la vida no li van permetre ser ell mateix un d’aquells artistes que tant va admirar. Es va posar a treballar molt jove, en el ram dels tintorers. I sentia, em va confessar, que treballar amb aquells tints, entre aquells colors, el feia ser una mica artista.

Per en Màrius i els seus amics, la Penya dels Ximples va ser un espai de llibertat i alegria, un refugi en temps grisos. Perquè li va tocar viure temps foscos que ell va provar d’il·luminar recuperant la connexió amb el llegat cultural i el catalanisme de pre-guerra. Va conrear una gran amistat amb el músic i pedagog Joan Llongueras, a qui admirava profundament i a qui va portar a Terrassa a fer diverses conferències, i va participar entusiàsticament, com li agradava recordar, en les activitats de la Institució Ambrosiana, que amalgamava catalanisme, catolicisme i passió musical.

En Màrius Samarra creia profundament que la música i la cultura són un marc de convivència en el qual ens podem trobar gent diferent i treballar per entendre’ns, perquè l’acord i la col·laboració són una feina àrdua i incansable, que un s’ha de prendre molt seriosament.

Amb aquest esperit va treballar, com a president de Joventuts Musicals de Terrassa, com a vocal i vicepresident d’Amics de les Arts, com a vicepresident de Juventudes Musicales Españolas, com a president d’Òmnium Cultural de Terrassa, com a director del Centre Cultural… Buscant l’acord, construint consens, però sense renunciar mai a les seves més profundes conviccions i a la defensa de la cultura catalana. Sempre dialogant, però tossut, i fins i tot sorrut, quan calia, avançant pas a pas, sovint amb discreció, cap a l’objectiu que s’havia marcat.

En aquests temps complexos que ens ha tocat viure, uns temps que requereixen convicció, paciència, serenor i, sobretot, molt de coratge, la vida i el tarannà d’en Màrius Samarra són un referent que no podrem oblidar. ♦

 

Aquest lloc utilitza cookies per tal que tinguis una millor experiència d'usuari. Si continues navegant entenem que acceptes les cookies i la nostra política de cookies.


ACEPTAR
Aviso de cookies