Cicle «L’art com a mirall de la societat».
Quatre conferències a càrrec d’Ana Fernández Álvarez, Doctora en Geografia i Història (Història de l’Art).
- Dimecres 10 d’octubre de 2018, a les 19:00h. «De culs i de natges: del puritanisme a l’exaltació mística en l’art».
- Dimecres 24 d’octubre de 2018, a les 19:00h. «La invisibilitat femenina: d’objecte a subjecte».
- Dimecres 14 de novembre de 2018, a les 19:00h. «Violència de gènere i art: de Prosèrpina a La Bella y la Bèstia».
- Dimecres 28 de novembre de 2018, a les 19:00h. «Entre dos segles: Hermen Anglada i Camarasa».
Amics de les Arts i Joventuts Musicals – Carrer de Sant Pere, 46, primera planta – Terrassa
«De culs i de natges: del puritanisme a l’exaltació mística en l’art». L’art occidental, enmig de la contradicció que suposa l’acceptació de la representació d’imatges i els sovintejats períodes de fonamentalisme moral, ha sabut torejar la disjuntiva que significa presentar l’anatomia humana, tant com a objecte d’exaltació mística, com a plasmació del desig i de la passió, de tal manera que, com a resultat artístic, gaudim d’un ric mostrari on l’anatomia relacionada amb els imaginaris eròtics masculí i femení esclaten amb un vigor esplèndid.
«La invisibilitat femenina: d’objecte a subjecte». L’activitat creativa les dones catalanes, entre la fi del segle XIX i principis del segle XX, és una de les mostres més evidents de la lluita que van haver de mantenir per aconseguir ser reconegudes dins l’àmbit artístic professional. Un àmbit controlat pels homes i on tenia lloc una de les paradoxes més iròniques: la dona, continu objecte representatiu en l’art, tenia molt difícil el reconeixement públic de les seves creacions. Com a exemples podem citar Elionor Carreras, Emília Coranty, Dolors Prats, Josefa Teixidor, Lluïsa Vidal, Antònia Sala, Antonia Ferreras, Àngela Dalmau, Lluïsa Botet, Lluïsa Altisent, les germanes Mercè i Consol Tomàs o el de Josepa Porras, entre d’altres.
«Violència de gènere i art: de Prosèrpina a La Bella y la Bèstia». Des que Bernini, entre els anys 1621 i 1623, realitzés les seves obres «El rapte de Prosèrpina» i «Apol·lo i Dafne», dues de les millors manifestacions sobre el desig i el rebuig, poques han estat les aportacions originals sobre la violència de gènere dins l’art. Quasi tot l’imaginari col·lectiu plàstic modern no ha fet altra cosa que repetir la formula i oferir variants poc imaginatives sobre aquest concepte. Malauradament, l’evolució de les conductes humanes respecte les relacions entre home i dona tampoc han avançat en aquest sentit, un fet que les estadístiques corroboren, tot denunciant la vigència d’aquesta nafra social. Una ferida que continua estant present en nombroses i diverses manifestacions plàstiques.
«Entre dos segles: Hermen Anglada i Camarasa». Dins d’una tessitura semblant a la que actualment ens està pertocant viure, el traspàs del segle XIX al XX va implicar una radical transformació de la societat. L’art d’Hermen Anglada i Camarasa —dels ismes a l’avantguarda— és un dels exemples paradigmàtics de com la plàstica sempre ha sabut reflectir aquests canvis socioculturals.
